Avui hem sabut que el nostre Paco no podrà tornar a l’institut. No posarà més les bitlles al terra perquè hi puguem jugar ni podrà plantar ni recollir amb nosaltres els fruits de l’hort. Voldríem que es quedés sempre. Voldríem continuar veient el seu somriure al costat de la Toñi pels passadissos del centre mentre va parlant amb l’un i saludant a l’altra.Ho voldríem perquè ens estimava, perquè col·laborava sempre amb il·lusió, perquè ens donava ànims quan calia… perquè és un dels nostres.És un dels nostres i està en el nostre record i en el nostre cor. Quan he començat la notícia he mentit, ara me n’adono. I tant que podrà tornar a l’institut, tornarà cada vegada que el recordem allí, jugant a les bitlles, saludant, rient amb la Toñi, a l’hort. No el deixarem marxar.